Cap a finals dels cinquanta s’inicia una davallada en la pràctica del futbol i les referències a esdeveniments futbolístics desapareixen àdhuc dels programes de Festa Major dels anys 1958 i 1959. Potser això va ser degut a la marxa de Begues del secretari de l’Ajuntament, Sr. Nonell, o perquè no es va produir un recanvi generacional en les files de l’equip, ja que no es feia cap tasca de promoció d’equips juvenils. Per posar un exemple, Jordi Guasch estaria en actiu fins a l’any 1957 quan ja havia complert els trenta-dos anys.

L’edat per jugar, en la manera que s’havia fet fins llavors no tenia gaire importància, però en la realitat significava que quan un grup que havia començat junt li arribava l’hora de retirar-se, perquè la vida familiar o professional així ho reclamava, es produïa un buit que no s’omplia fins que una nova colla d’amics prenia la iniciativa de refundar el club.

Amb tot, aquesta decadència va ser de poca durada, el futbol estava situat en un nivell on era impossible sostreure’s al seu poder de convocatòria i d’influència; el Nou Camp era l’orgull dels culers, a la plantilla del Barça, arribaven Kocsis i Czibor junt amb la incorporació d’Helenio Herrera com a entrenador. El FC Barcelona ja era imparable aquella temporada 1959-60.

La il·lusió per jugar començava a formiguejar els peus d’un grup de jovenets beguetans que volien jugar a futbol, però aquesta vegada es pretenia arribar a assolir compromisos seriosos. Volien jugar, però dins del marc legal; això comportava estar federats. La manera de dur a terme aquest pla per consolidar un equip que fos reconegut oficialment va ser amb el suport d’un personatge que mereix figurar en un lloc d’honor en la història del futbol beguetà, aquest és, sens dubte, l’Eladi Gonzàlez Pla.

L’Eladi, sense més, com tothom el coneixia i el recorda, va arribar a Begues procedent de Sitges per instal·lar el seu petit negoci d’artesania a principi dels anys seixanta. La seva gran afició era el futbol i ja l’havia demostrat a Sitges, com a membre de la Penya Blanquiazul, però al CF Begues va dedicar part de la seva vida. "L’Eladi ho feia tot", aquest és el testimoni de Jordi Guasch, que va ser president del CF Begues des del 1964 fins al 1979.

En un principi, l’Eladi sols anava a veure com jugaven a futbol un grup de nois del poble en un camp que ni tan sols tenia les mides reglamentàries i que havia de ser arranjat i marcat per ells mateixos. Ni tan sols tenien vestuaris i entrenaven a la nit sense llum, però aquestes circumstàncies adverses no els desanimaven. La relació amb l’Eladi es va anant estrenyent i en poc temps es va convertir amb l’amic, el confident i l’entrenador de l’equip i potser la idea de federar al CF Begues va néixer d’aquestes trobades per acabar convertint-se en un projecte en ferm.

Coincidint amb aquelles primeres converses, es va prendre consciència que si es volien convertir en un equip oficialment reconegut, primer de tot calia semblar un equip i no hi havia altra manera d’equipar-se tal com el reglament manava. Josep Tutusaus, Tutu, recorda que va ser delegat per anar a comprar un vestuari nou per a l’equip. Les samarretes que va comprar eren amb els colors i forma que porta el club de futbol del Sabadell, perquè no n’hi havien amb els colors verds i grocs del club beguetà. Per al Tutu era més important poder jugar, i les samarretes eren obligatòries, si més no aquest canvi fou de poca durada ja que de seguida es tornaria als colors propis del club.

Estaven decidits a participar de manera oficial en la Lliga de la Federació Catalana de Futbol, però per estar federats calia elegir una junta que elaborés els estatuts i que s’encarregués de federar el CF Begues. Els consells i el poder de convicció de l’Eladi foren determinants a l’hora d’engrescar els pares dels nois i també altra gent que havia jugat al futbol, per tirar endavant el projecte i fer-lo realitat.

Els joves als quals es deu aquesta iniciativa eren: Joan Capellades, el Cape, Jaume Escala, Rafel Artigas, Pere Ventura, Ramon Paucirerol (de la Casota), Daniel Ferré (del mas Trabal), Pepet Vendrell, Francesc Ros, Cisco de cal Fuster, Josep Tutusaus, Tutu, Jaume Pascual, Xixa, i Jaume Romagosa, Richar, que no va jugar mai però que va estar sempre molt vinculat als jugadors i al futbol, com a delegat de camp. Tots demanaren a l’Eladi que es fes càrrec de la preparació dels jugadors i de fer les gestions necessàries per federar l’equip, perquè llavors ja es tenia la preocupació de les conseqüències que podria tenir per a un jugador un accident en el terreny de joc. L’Eladi es posaria en contacte amb Fayula, de Molins de Rei, aleshores delegat de la Federació Catalana de Futbol, perquè fes els tràmits adients per federar el CF Begues.

Després tocaria el torn de reunions per elaborar els Estatuts, i una vegada presentats, la Federació Catalana de Futbol aprovava l’ingrés federatiu del Club Futbol Begues el 4 de setembre de 1964. La Junta Directiva va quedar formada d’aquesta manera: president, Jordi Guasch Paucirerol; vicepresident, Joan Surribas Colet, Dimas; secretària Roser Viñas Pascual; vicesecretari, Eladi Gonzàlez Pla; tresorer, Josep Vendrell Surribas; comptador, Jaume Petit Surribas; dos delegats de camp, Vicenç Garcia Mena i Jaume Gustems Minguell, i cinc vocals, Jaume Escofet Trepat, Conrado, Joan Artigas Viscarri, Josep Vallès Ventura, Patxarino, Joan Ros Mas i Jaume Marcé Parellada.

Resulta curiós que en un esport d’homes i monopolitzat en tots els seus vessants per homes, una dona, la Roser Viñas Pascual, fos elegida com a secretària del club. Aquest fet resulta tan insòlit que no es pot deixar de fixar l’atenció sobre ell. Una noia jove en un món d’homes només s’explica, perquè la Roser llavors festejava amb el Jaume Escala i treballava en una empresa barcelonina considerada com una administrativa molt qualificada i el CF Begues necessitava algú d’aquestes característiques que s’encarregués de la correspondència, les fitxes, les actes de les reunions i tots els tràmits administratius que obligava la Federació Catalana de Futbol. Quan en Jaume Escala la va proposar com a secretària, tothom va veure el cel obert i l’acceptaren per unanimitat. La Roser deixaria el seu càrrec de secretària quan es va casar, naturalment, amb el Jaume Escala.

Per sostenir les finances del club s’establia una quota mensual per als socis de 25 pessetes i per a les dones i els socis infantils de 10 pessetes. La seu social del Club s’estava a l’Hotel Petit Canigó, i la Federació Catalana de Futbol va incloure l’equip CF Begues en la categoria d’Aficionats, Grup 6è de la Lliga Penedesenca.

Els jugadors més carismàtics d’aquests primers anys foren, Pere Vendrell de ca la Pilar (porter titular), Joan Catalan, Ramon Paucirerol (de la Casota), Jaume Escala, Joan Capellades, el Cape, que arribaria a jugar amb els juvenils del Fabra i Coats, la temporada 1963-64, Ramon Ferrer (de cal Jepis), Rafel Artigas, Josep Tutusaus, Tutu, i Francisco Ros Termens, Cisco.

En la temporada 1966-67 (la mateixa en què triomfaven els Delfins del RCD Espanyol) el CF Begues, va arribar a ser campió de Grup del Campionat de Catalunya d’Aficionats; per tant, li corresponia l’ascens a 3ª Regional. Aquella temporada el club beguetà havia estat reforçat per jugadors pertanyents a la "Penya del Sol" (hom encara recorda a l’Asensio i al Madrid) de Viladecans, però la precarietat de la situació de les finances del club no permetien en aquells moments assolir un pressupost per cobrir les despeses que anaven aparellades a la nova categoria, com, per exemple, uns vestuaris adequats ja que fins llavors l’equip visitant es canviava a la barraca de l’hort de cal Martrat i l’equip local al garatge de cal Ricardo, mentre que a l’àrbitre li tocava fer-ho a cal Sr. Tort.

Tampoc es podien pagar els desplaçaments llogant un vehicle i era la vella furgoneta d’en Jaume Escala la que s’utilitzava per anar a jugar fora de Begues. Amb totes aquestes mancances els responsables del club no varen tenir altra alternativa que renunciar a l’ascens i tornar a jugar amb els Aficionats.

El terreny de joc continuava estant a can Gargallo (darrere on avui està El Niu), sense possibilitats d’ampliar-lo ni construir-hi uns vestuaris adequats. Cap a l’any 1969 al Sadurní Vendrell, li va interessar recuperar els terrenys on estava situat el camp de futbol, aquest es va traslladar en el lloc de l’actual emplaçament, però encara no estava dotat de les infraestructures necessàries per falta d’espai.

Ja en l’any 1970, al mes de gener, la Junta Directiva del CF Begues va iniciar amb l’Ajuntament les gestions per poder construir un nou camp de futbol. El projecte, en principi, va topar amb moltes dificultats per arribar a un acord que fos acceptable per a les dues bandes. Finalment, el setembre de 1971, al haver estat anomenat alcalde en Jordi Guasch es va poder desbloquejar el tema. L’Ajuntament signava un acord amb el Sadurní Vendrell per fer una permuta amb uns terrenys situats entre la riera de can Figueres i el raval de Santa Eulàlia, i en una segona fase s’afegirien uns altres terrenys que pertanyien als Padres de la Sagrada Familia, tots dos sumarien un total de 13.000 metres quadrats. Ja es podia pensar amb un ambiciós projecte per a unes futures instal·lacions esportives municipals.

El futur estava en marxa i una vella ambició dels beguetans es convertia en una realitat viable, la construcció d’un poliesportiu municipal que aplegués un camp de futbol i les instal·lacions adients. Dins del projecte de l’Ajuntament també es preveia una pista poliesportiva coberta, dos camps de tennis i un camp d’hoquei.

El nou camp de futbol es va construir sobre uns terrenys cedits per l’Ajuntament per un període no inferior a trenta anys i construït amb una subvenció de la Federació Catalana de Futbol de 495.000 pessetes i una altra per la mateixa quantitat atorgada pel propi Ajuntament. Es va inaugurar l’any 1973.

El CF Begues començava la temporada amb l’ascens a la 3ª Categoria Regional en el Grup 6è, aquesta vegada no va ser a causa d’haver guanyat el campionat sinó per una reestructuració de categories feta per la Federació Catalana.

L’alineació d’aquesta temporada la formaven: Cristòfol Payà Roig (porter), Julián Delgado Marín, Ramon Paucirerol Surribas (capità), Celestino Benito Atence, Carlos Planas Gustems, Vicenç Codina Ballester, José Martínez Martínez, Enrique Sanjosé Surribes, Joaquín Piñero Garrido, Josep Tutusaus Termens, Tutu, i Eduard Bosch Pes.

De tota l’alineació només tres eren jugadors del planter local i això preocupava l’Eladi i la Junta. Era necessari fer un esforç per formar jugadors juvenils que en un futur pròxim poguessin formar part del primer equip.

Per la temporada 1974-75 l’equip va donar un tomb, es retirava del futbol actiu Josep Tutusaus Térmens, Tutu, i iniciaven la seva carrera futbolística nous valors, uns jugadors que a penes havien deixat els juvenils (alguns d’ells encara ho eren) i jugaven amb el coratge que donen els pocs anys, com Josep Vallès Marcé, Patxarino, Candelo Moreno Bermejo, Joan Clavé Tutusaus, Jordi Guasch Petit, Toti (fill de Jordi Guasch Paucirerol, president del club). De la vella guàrdia encara quedava el capità Ramon Paucirerol Surribas (serà la temporada de la seva retirada), però ja no juguen ni Daniel Ferré Garcia (del Mas Trabal) ni Rafel Artigas Campamà.

L’any 1973 es renova part de la Junta Directiva i entra a formar-ne part, Josep Tutusaus, Tutu. Aquesta Junta aportarà noves idees que significaran una revolució vers el passat. En un principi serà la responsable de la creació de noves seccions esportives dependents del Club de Futbol Begues com el tennis, el bàsquet i l’hoquei, però la proposta més agosarada serà posar-se al davant d’un programa reivindicatiu er recuperar formes i expressions culturals que havien format part en el passat del patrimoni cultural beguetà.

El CF Begues anava consolidant-se en el terreny esportiu, però sembla com si necessités anar més enllà de l’espai que li era propi. D’una manera espontània nascuda a l’albir d’unes noves inquietuds que sorgien al si de la societat beguetana, es posava al davant d’un programa reivindicatiu per recuperar formes i expressions culturals que havien format part en el passat del patrimoni cultural beguetà.

Una efemèride importantíssima per al CF Begues havia estat en part la impulsora d’aquesta cesura entre l’abans i el futur del nou CF Begues.