La dècada de 1950 coincidirà amb l’època daurada del FC Barcelona, jugadors mítics com Kubala, Ramallets, Martín, Biosca, Basora, Manchon, etc. o amb el gran Di Stefano del Real Madrid, eren els herois del moment que despertaven onades de fervor entre els aficionats.

També l’afició al futbol torna a prendre volada a Begues amb la incorporació de noves generacions de jugadors beguetans, entre ells hi haurà el fill petit del fundador, Pepet de les Planes, Marcel Ventura, que amb disset anys, era l’orgull del seu pare. (Posar el nom dels jugadors d’alguna alineació de la dècada dels cinquanta.)

A Begues, en aquells anys hi va haver un secretari a l’Ajuntament que li agradaven els esports, Miquel Nonell Givert, ell va convèncer l’alcalde Sadurní Vendrell perquè deixés als nois del CF Begues uns terrenys més favorables per jugar. La insistència del secretari va aconseguir que en Sadurní en cedís uns situats darrere de can Gargallo.

L’arranjament del camp el varen portar a terme altra vegada els joves del poble, perquè el CF Begues continuava tenint molt pocs recursos i la compra de material, pilotes, botes i la resta de l’equip havia de ser comprat pels propis jugadors, però quan es volia jugar amb equips de fora, els viatges dels equips invitats, la preparació del camp de joc i altres despeses necessàries, sempre es convertien en números vermells per a l’equip local. Va intentar posar remei a aquesta situació per evitar l’enfonsament del club el Sr. Nonell "invitant els beguetans a fer-se socis-protectors amb una quota anual per ajudar al seu manteniment". Aquesta quota oscil·lava entre les 100 i 200 pessetes anuals i mai es va arribar a recaptar més de 5.000 pessetes per aquest concepte, tot i que tenint en compte els temps en què s’estava la "petició" estava feta amb un to comminatori que la convertiria en una participació obligatòria. En la carta adreçada als beguetans se’ls anunciava que es passaria al cobrament un rebut amb una quantitat (100 o 200 pessetes) que ells podien escollir (però, naturalment, no excusar-se).

A principis de 1950 l’alcalde de Begues, segurament aconsellat pel secretari de l’Ajuntament, el Sr. Nonell, que mentre va ocupar aquest càrrec es cuidà junt amb el Rafel Viñas dels assumptes de l’equip, es dirigia per carta als grans clubs nacionals de primera divisió, oferint-los les instal·lacions locals per a estades de preparació en els desplaçaments que havien de fer a Barcelona.

L’alcalde, per captar l’atenció dels responsables de l’equip a qui s’adreçava (aquí detecten la mà del Sr. Nonell), s’expressava en un llenguatge quasi poètic en oferir "una incomparable situación a 450 m sobre el nivel del mar, ideal temperatura, por sus saludables aires que desprenden los aromas de los inmensos pinares que envuelven la localidad". Les agosarades cartes varen ser enviades al FC Barcelona, al Real Madrid CF, a l’Atlético de Madrid, al València CF, al RC Celta de Vigo, a l’Athletic de Bilbao i al RC Múrcia, i possiblement a tots els altres que participaven en la Lliga nacional. Els responsables d’aquests equips contestaren amb molta amabilitat agraint l’oferiment, però no ens consta que materialitzessin la seva estada a Begues.

L’afany per gaudir de la presència de jugadors de fama internacional i veure’ls jugar venia de lluny per al CF Begues si recordem com Pepet de les Planes aconseguia, en els anys que ell va ser capità de l’equip, que clubs de renom vinguessin a Begues a enfrontar-se amb el seu equip. En els anys cinquanta la via de contacte va ser el Casino de Begues, per mitjà de l’amistat personal que alguns dels seus socis tenia amb figures del futbol barceloní, es va aconseguir que acceptessin de bon grat jugar partits amb l’equip del CF Begues. Així fou com per la Festa Major del Casino de 1952, Colino, jugador del CF Barcelona, formés part de l’onze local, enfront del Gavà FC.

Una dada curiosa d’aquest partit és que als directius del Gavà se’ls va avisar que l’equip del CF Begues estaria reforçat. Colino va venir a Begues acompanyat de la seva esposa i als dos se’ls va obsequiar amb un dinar a l’hotel Sant Rafael.

Altres jugadors famosos com el Faura del RCD Espanyol i els germans Navarro i Gràcia del FC Barcelona, es desplaçaren en diferents ocasions a Begues per jugar amb l’equip local, o com en Russalenc també del FC Barcelona que va actuar en partits amistosos com a entrenador, partits en què la qualitat dels professionals es combinava amb el gran coratge dels jugadors del CF Begues.

En els actes de la Festa Major de l’hivern de 1952 es programà la celebració d’un partit entre l’onze local i l’equip de les "Velles glòries" del CF Begues. No cal dir que els veterans demostraren restes del coratge que els va caracteritzar en les primeries del CF Begues.

Per entendre com es planificaven els partits i quins eren els problemes amb què s’enfrontaven els joves que formaven el CF Begues, cal insistir que sols eren uns aficionats que jugaven quan podien i les circumstàncies els ho permetien; per això, la història del club està plena d’alts i baixos, tot depenia de la voluntat de les persones que bonament el feien funcionar. Jugadors i col·laboradors havien de compartir l’afició amb les obligacions que imposava la vida quotidiana de cadascú.

Aquesta és una matisació necessària per justificar la discontinuïtat del club beguetà, però és del tot innecessària per mesurar l’afició que bullia dins de tots els que realment sentien aquell esport declarat "rei". L’intercanvi de visites, no sempre en situacions favorables, amb altres clubs com: La Penya Mickey, FC Capi, Olesa CF, CF Valliranés, FC Castelldefels, CD Salesianos, AD Nadal, CD Marina, Sarrià CD, Grup d’Empresa Jufasa, Sant Cugat Sesgarrigues, Hawai Club, CD Reposteros y Pasteleros, CD Fundadores, CF Lácteas, CF Sant Climent, Peña Escata, CF Cornellà, els ja anomenats Gavà FC i CD Júpiter, i probablement algun altre, del qual no s’ha trobat cap referència, són un exemple de l’afició dels jugadors i dels que estaven darrere amb tasques de suport.

El futbol és un esport que es viu amb passió i de vegades la documentació que conserven els arxius de l’època no transmeten els fets que amb tota seguretat acompanyaven a cada partit, aquestes històries tan importants per prendre consciència de com es podien generar les rivalitats entre pobles, enemistats aferrissades perdurables en el temps, que altrament no tindrien explicació si no es conegués com varen començar. Potser venien de més antic a causa d’una nòvia, d’un patrimoni perdut, d’opcions polítiques diferents, que en el decurs del temps podien convertir-se en una rivalitat irreconciliable entre els pobles on el futbol feia d’element transmissor. Ha estat gràcies a la col·laboració espontània d’alguns dels protagonistes d’aquesta història que camina ja cap al segle XXI, l’haver pogut recuperar una petita part d’aquestes coses que pertanyen a la memòria col·lectiva o individual de les persones.

Algunes d’aquestes petites històries mereixen ser narrades com les que protagonitzaren els successos següents:

El CF Begues va concertar per mitjà de Joaquim Piera, un estiuejant barceloní però amb grans amistats al poble, jugar un partit amb el Sant Medir, barri de Barcelona on residia, el 16 de juliol de 1951, aquest equip jugava sota l’aixopluc i patrocini de la parròquia del mateix nom. El partit va acabar tan malament, que el capità del CF Begues, Jordi Guasch, tot i haver guanyat, va rebutjar el trofeu que consistia en un baló reglamentari que havia estat regalat pel propi Joaquim Piera.

Els fets acabaren amb una escridassada monumental i de poc amb l’amistat entre el dit Joaquim Piera i Jaume Escala Paucirerol. Els esdeveniments es desenvoluparen de la següent manera: els jugadors del Sant Medir, que venien de la capital, adoptaren una actitud un xic fatxenda només arribar a Begues exhibint aires de superioritat. Una vegada iniciat el partit adoptaren una actitud de total menyspreu per les regles del futbol i del joc net. En els moments que veien en perill la seva porteria, feien entrar al camp dissimuladament un altre jugador, tenint aleshores hores dotze jugadors en el terreny de joc. Aquest jugador, una vegada passat el perill, sortia del camp i per passar desapercebut es vestia amb una gavardina fins als peus que dissimulava la indumentària que portava sota. Això va durar fins que el públic es va adonar de la malifeta i començaren a protestar amb crits i xiulets per avisar als del Begues que no s’havien adonat de l’engany. La indignació tant del públic com dels jugadors locals per aquest comportament tan antiesportiu va ser tan sorollosa que el partit va acabar amb la protesta generalitzada de tots els assistents.

En un intent d’apaivagar els ànims se li va voler fer entrega al capità del CF Begues com hem dit del trofeu, però aquest el va rebutjar i el va llançar al tancat de cal Milio, i durant molts dies aquest va ser el tema de conversa de tots el beguetans. Encara hi ha algú que recordant aquell dia, afirma que passat un temps, el baló encara restava en el mateix lloc on Jordi Guasch el va llançar, sense que ningú el volgués tocar com un testimoni de l’ofensa rebuda.

El perill de prendre mal era i és un dels riscs a què estan exposats els jugadors de futbol, i aquest risc el tenien present quan es vestien amb la samarreta del club, perquè el joc tenia, com hem dit, fortes dosis de violència en existir una rivalitat implícita entre pobles veïns. Aquest mateix estiu de 1951 el porter del CF Begues, Santiago Burjols, va haver de ser assistit després de jugar contra el Gavà, per un metge d’aquesta població, per cosir-li un trau al cap. La cura va costar 25 pessetes i és molt possible que el senyal de la ferida encara avui sigui visible en el cap d’en Burjols.

Per les diades de la Festa Major era quan amb més neguit es buscaven clubs per disputar lliguetes o triangulars i si es podia àdhuc quadrangulars, però no sempre les coses sortien bé. Amb motiu d’un partit emparaulat per la Festa Major de Sant Sebastià de 1951 hi va haver una situació de tibantor amb el CF Valliranés. Els de Vallirana trencaren el compromís al·legant que el trajecte en camió era perillós per la vigilància dels "motoristes" i que els jugadors es negaven fer-lo a peu. Els de Begues consideraren aquesta negativa com una ofensa, ja que les 150 pessetes que pagaven a cada jugador visitant donaven per contractar un parell de taxis i encara podien tenir benefici. Com que no es va arribar a cap acord, el partit de la Festa Major es va jugar contra el CD Salesianos.

L’any 1952 continua ple d’activitat futbolística. Novament es participa en un campionat, aquesta vegada es tracta d’una Copa per a jugadors menors de divuit anys, la final es va celebrar el 29 de maig de 1952, entre CF Begues i el Hawai Club al camp del Sarrià. Coincidint amb la temporada d’estiueig, el 5 d’agost de 1952 havia de celebrar-se un partit entre el CF Begues i el Grup d’Empresa Jufasa, però a última hora, els de Barcelona trencaren l’acord en demanar 500 pessetes per les despeses per desplaçar-se i jugar a Begues, quantitat considerada exorbitant pel Sr. Nonell que els escriu una carta protestant enèrgicament contra aquesta exigència, ja que el màxim que es pagava per aquest concepte eren 300 pessetes.

Un altre fet curiós el protagonitzaren els de Sant Cugat Sesgarrigues, que sol·licitaren que se’ls fes un pagament de 100 pessetes per les despeses del desplaçament a Begues el 24 d’octubre de 1952, quantitat que es comprometien a tornar quan l’equip beguetà visités el seu poble. Es veu que l’equip de Sant Cugat passava per un mal moment de tresoreria, però no volien renunciar a jugar contra el CF Begues, perquè tenien un gran record de com varen ser rebuts en la seva anterior visita. Compliren amb la seva paraula i en el partit de volta jugat el 24 de gener de 1953 a Sant Cugat Sesgarrigues, varen tornar les 100 pessetes que devien.

Els anys següents (1953-54) si els comparem amb els anteriors encara varen ser més plens d’activitat futbolística. Des de la primavera fins ben entrada la tardor el CF Begues va jugar fins a catorze partits amb equips tant de Barcelona com de la comarca.

Per la Festa Major de Sant Jaume de 1953 es va disputar la Copa de l’Ajuntament de Begues per al campió, i la d’Agustí Santfeliu per al subcampió. Els equips que participaren junt amb el CF Begues, foren el CF Cornellà i el Sarrià CD.

En el partit amb el Cornellà es recaptarien 1.795 pessetes i en el jugat amb el Sarrià 1.521 pessetes. Es pagaren 550 pessetes a cada equip per participar-hi, però a causa de les despeses per begudes, el marcatge del camp i altres serveis, el final el campionat se saldaria amb dèficit.